Noia:Una habitació fosca a la que se sent el despertador, s'encen la llum i es veu a la noia seguda al llit.
Comença la rutina:
La noia es vesteix, es maquilla, es renta les dents, agafa l'esmorzar i es dirigueix a la parada del autobus, l'agafa i es dirigueix al institut.
A l'institud comença la rutina de cada dia els mateixes classes, i ella s'abureix com sempre.
Noi: Una habitació fosca on sona el despertador del movil, i s'ancen el llum.
Comença la rutina:
El noi es vesteix, esmorza, es renta les dents, agafa la jaqueta i senva amb cotxe a l'escola.
A l'institut comença el mateix de cada dia, esta a classe i no saps que fer, s'aburreix.
La rutina es va repetint cada dia , cada vegada va mes rapid i finalment es queda tot negre.
Llavors es veu una image d'ells com que estan farts de tot, i la foto es va desvanaixent.
Primera idea.
Quan les llums s’apaguen i la gent s’en va a dormir, una avia seu a la bora del llit de la seva neta, i li explica una història de la seva infància.
- Fa molt anys, quan jo tenia la teva edat, vaig descobrir una cosa que hem
va marcar per tota la vida. La casa era un lloc
avorrit i després de passar l’estona ajudant a la mare en
la cuina vaig decidir explorar la casa. Sabia que la mare tenia un cofre amb
record de la meva infàncies i altes objectes plens de pols a les golfes, així
que vaig baixar les escales de les
golfes.
Al obrir la porta vaig trobar-hi el cofre. Dins hi havia imatges
de quan vaig néixer, una d’elles hem va
cridar principalment l’atenció, a la dreta la meva mare amb mi en braços i a
l’esquerra el meu pare rodejant-nos a la meva mare i a mi. Ell havia mort anys
enrere, no havia tingut la oportunitat d’anar al enterrament, la mare no em va
deixar anar i no vaig poder acomiadar-me d’ell.
Vaig continuar mirant imatges, havien algunes dels meus aniversaris, de les
reunions familiars, algunes imatges d’un dia que vam anar al zoològic i moltes
més que van obrir la meva ment fent que els record sortissin fora. I quan vaig
acabar de veure totes les imatges, sota tot el pilot, vaig veure un feix de
cartes. Vaig treure una, en el remitent únicament hi havia una direcció i el nom, era el nom
del meu pare, i en el destinatari hi havia el meu nom. En veure allò vaig
pensar que poder eren cartes que m’havia enviat el meu pare quan ell encara era
viu i viatjava per negocis, però en el moment que vaig mirar la data el meu cor
va fer un salt i el meu cap va començar a no percebre la realitat bé.
La carta havia sigut enviada feia una setmana, i al obrir-la la cal·lígrafa del meu pare va fer que
m’esforces per llegir-la.
“Estimada filla, estic aquí
escrivint paraula darrera paraula amb l’esperança que aquest cop si em contestis.
Et trobo molt a faltar, et
recordo cada segon del meu dia. Espero que tot continuí bé i que tu tampoc et
descuidis mai de mi. Com ja t’he escrit en moltes ocasions explicant-te els
motius de la meva marxa espero que no estiguis resignada pels motius que hem
van fer partir. Espero rebre noticies teves d’hora i poder veure el teu somriure a temps.”
Puc assegurar que
si algú m’hagués mirat a la cara en aquell moment hauria pensat m’havia queda
congelada, però és que aquella carta realment m’havia fet perdre el cap. No
podia creure el que acabava de llegir, el meu para continuava viu i la meva mare
m’havia amagat la veritat.
Vaig córrer les
escales a baix,vaig agafar un llapis i un paper i vaig enviar-li una carta al meu pare on li deia que volia veure'l. DIes després vaig agafar un autobús que hem va portar a la casa d'on provenien les cartes. Quan hi vaig arribar només vaig trobar una casa abandonada.